Parla'm en Català

Solidaritat, Llibertat per Franki!!

La Cançó de la “cope”

Molt bona la parodia sobre la cadena aquesta dels pebrots.



Si algun dia teniu ganes de riure la poseu una estona i escolteu aquet paio (entre les mentides que diu i com parla es un xou) ara be, no massa estona k desprès t’entra el mal de cap.

Salut!

Volem seleccions Catalanes ara!

Vídeo molt treballat sobre els grandiosos jugadors de la selecció catalana de Hockey.



Que bons que som si senyor!

Aquests son les paraules d’en Miquel Masoliver en una entrevista extreta de la pagina: www.seleccions.cat (Si no us ve de gust de llegir l’entrevista podeu escoltar-la fent clic a “La meva música- Entrevista")

Miquel Masoliver Jugador català d'hoquei patins
Miquel Masoliver, de 28 anys, va ser convocat pel seleccionador espanyol d’hoquei patins Carles Feriche per disputar l’Europeu de Monza (Itàlia). Al conèixer la notícia el defensa del F.C.Barcelona va fer pública la seva voluntat de jugar només amb Catalunya. Després d’amenaces per part de la Federació Espanyola d’Hoquei sobre patins al Barça sobre la possibilitat de ser inhabilitat de 2 a 5 anys, Masoliver va haver de reunir-se amb aquest organisme. Al final, vist el pes que agafava l’assumpte, van decidir desconvocar-lo.

Com et sents veient l’europeu des de casa. No sé si estàs de vacances?

Sí, estic de vacances. Molt bé i molt satisfet de no haver anat a l’europeu que jo no volia disputar. És una gran satisfacció per a mi...i poder-lo veure des de casa.




No et penedeixes de la teva decisió?

Gens ni mica. Jo des del primer moment tenia molt clara la meva decisió. Jugar amb Catalunya i no jugar amb Espanya. I en cap moment me n’he penedit ni molt menys.




Has tingut molts problemes en fer pública la decisió de jugar amb la selecció catalana i no amb l’espanyola?

Sí, sobretot hi va haver una setmana molt dura. Perquè jo no m’esperava el que envoltava tot el tema. Era una decisió personal i la contra que va fer la Federació espanyola va ser molt lletja. Els vaig trucar i informar correctament. Com crec que s’havia de fer. I després ells van prendre els mecanismes que crec que es van equivocar.




Què va fer la Federació Espanyola?

Em va amenaçar d’inhabilitar. Segons la llei en teoria es pot fer. I em va fer arribar que podia passar això. Suposo perquè em retractés de les paraules que havia dit, no? I evidentment no ho vaig fer. Tenia molt clara la meva decisió. Creia que era la correcta i la que em fa sentir bé.




I el fet que no hi hagis anat a què és degut?

Al final després de l’enrenou mediàtic i el suport que hi havia per part de la premsa... va haver d’acceptar. Se’m va citar a la Federació (al local que tenen a Barcelona) i se’m va desconvocar. Suposo per la pressió mediàtica que hi havia hagut. Jo crec que si no hi hagués hagut tot el que hi va haver m’haurien obligat a anar-hi.




Sembla que et van dir que no t’inhabilitarien mai?

Ells han vingut a dir que mai ho han dit. Que les lleis són allà però que no l’haurien utilitzada mai. Jo aquí ara no m’hi fico. Jo sé que la meva decisió en el seu moment no va ser acceptada i que l’han hagut d’acceptar. I que vaig poder anar a jugar amb Catalunya que és el que jo volia. I que no volia anar a jugar amb Espanya.




Creus que tardarem gaire a veure Catalunya competint de forma oficial?

Vist l’últim torneig que vaig jugar amb la catalana aquest estiu, que és el que em feia il•lusió, jo crec que tardarem. S’ha deixat una mica de banda el fet de no tenir el reconeixement oficial a nivell d’hoquei. A la gent l’ha afectada molt. Crec que hi ha coses que s’haurien de millorar i molt. Temes com que et donin la samarreta al final del torneig. Coses com aquesta crec que s’han de tractar. I tenir almenys els jugadors satisfets. Que si es fan una sèrie de passos per poder jugar amb Catalunya que les coses s’agafin més seriosament.




Què cal fer per aconseguir-ho?

S’havia començat bastant bé sent constants. I s’està abandonant el tema. Si no hi ha un reconeixement oficial serà molt difícil. Però el més important és que tots estiguem units en una causa que és la nostra. I sobretot el reconeixement social que és el més important de tot.




El fet que molts esportistes fessin com tu, creus que agilitzaria el procés?

No ho sé. Això és un tema personal de cadascú. Jo he fet el pas perquè ja estava molt convençut i tot i sabent que no era oficial, sabia que em comportaria certes repercussions. Potser sí que agilitzaria el tema. Això és difícil de saber.




Tornaràs a jugar amb Espanya?

No, no ho crec. Segur que no. No tinc cap ganes de tornar a jugar amb Espanya.




Com s’entén una selecció espanyola formada per tants catalans?

Aquesta és la realitat de fa molts anys i actual. Sabem el potencial de Catalunya a nivell d’hoquei i això es veu reflectit en la selecció.

Guerra Civil Espanyola

2 minuts de documental i despres la cançò de "Fascismo nunca mas" del grup Haveas corpus.

Polonia- Rei, versió "Lee"

Mira que soc antimonàrquic pro amb el rei de Polònia es que no puc
Li tinc certa simpatia jajaja Deu ser per la gràcia que fa.

L'ESTELADA: LA BANDERA DE COMBAT fa 100 anys, Felicitats!

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.

La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.

El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

Si ens fixem en les banderes d’estats independents i en les de nacions sense estat, encara no reconegudes, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba, antiga colònia espanyola fins l’any 1898. La lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. La simbologia dels cubans insurgents influí decisivament en els independentistes catalans que residien a l’illa, alhora de dissenyar la nova ensenya de combat.

Un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel.

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

El 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la primera guerra mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions, embrió de l’ONU, provoca esperances infinites. Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918. Altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però ben aviat són ocupats pels soviètics, no sense revoltes populars.

Totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se, comencen a crear grups de pressió internacionals, per a transcendir la seva lluita en altres països. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya, amb Vicenç Ballester al capdavant, en fou un dels més actius. Fou en aquestes circumstàncies que es veié amb la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les seves aspiracions i les de Catalunya i aquest fou, com no podia ser d’altra manera, el de l’estel a la bandera. La popularitat de la bandera estelada, comença a notar-se a partir d’aquell moment.

La primera fotografia del definitiu símbol dels independentistes, apareix en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una imatge d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les seves banderes repectives. També fou el mateix any 1918, que es posa en circulació, una vinyeta (segell sense valor postal), dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.

Ja a la dècada dels anys 20, trobem dues imatges més d’estelades. L’una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20 i 30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera de l’any 1923 i l’altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents polítics del Marroc revoltat contra Espanya. A Cuba, apareix impresa per primera vegada, a la capçalera de la revista “La Nova Catalunya (1920)”. A partir d’aleshores, les banderes estelades aniran trobant-se habitualment en publicacions separatistes catalanes.

Francesc Macià l’adoptà com a estandart d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes heroics és quasi permanent. La tenien els militants de Bandera Negra, organització afí a EC, quan conspiraren contra el rei Alfons XIII en plena dictadura primoriverista. L’avi i els seus voluntaris catalans l’enarboren en l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. La dugueren a la presó quan foren detinguts i també la lluiren a París quan foren jutjats.

L’ús de la bandera pren forma jurídica quan és citada en l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català. “La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix.”

Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya i les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint com la bandera del partit, igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català- Partit Català Proletari de Jaume Compte, que morí defensant-la amb les armes, a la seu del sindicat de dependents (CADCI) a la Rambla, avui seu de la UGT, durant la proclamació de l’estat català, el 6 d’octubre de 1934.

Tres anys abans, ja lluí oficialment en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril i durant el citat 6 d’octubre, Barcelona, Vic, Igualada, Solsona i altres capitals de comarca, s’hissà a la seu dels ajuntaments. Durant la guerra de 1936 a 1939, l’estelada marxà al front de les columnes Macià-Companys, el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i en la que intentà la reconquesta de Mallorca, presa pels feixistes, des de l’inici del cop militar de Franco.

El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional i d’altres l’estelada. El logotip de l’organització reprodueix aquest fet dual, ja que l’estelada hi apareix només de forma esporàdica. La lluita dels militants del FNC és més que heroica, ja que la seva lluita és en silenci, en la clandestinitat del franquisme. Molts cops també, actuen darrera de les mateixes línies enemigues del front aliat a l’Europa en guerra. Integrats a la resistència francesa o els serveis secrets britànics i polonesos en lluita soterrada contra les tropes nazis o colaboracionistes. La seva presència decisiva arriba fins l’alliberament de París i dintre dels camps de concentració alemanys i francesos.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.

Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

Gràcies a: http://www.estelada.cat/ per facilitar-nos la informació.